Para mis alumnos de Formación Profesional

L´Ara Pacis.

L'Ara Pacis (Altar de la Pau) és un monument commemoratiu de l'època de l'Imperi Romà. Es troba a Roma i va ser construït entre el 13 i el 9 aC per decisió del Senat romà, en acció de gràcies pel retorn de l'emperador August després de les seves victorioses campanyes a Hispània i Gàl·lia, i la pau que aquest havia imposat. Està dedicat a la deessa de la Pau i aixecat a Roma, al Camp de Mart, on cada any s'havien de sacrificar un moltó i dos bous. El material utilitzat és marbre de Carrara, té una planta rectangular amb unes dimensions d'11 x 10 x 4,60 metres i no està cobert. Presenta dues portes: una frontal per al sacerdot oficiant, precedida d'una escalinata, i una altra posterior per als animals a sacrificar; aquestes portes estaven orientades originalment a l'est i l'oest. Al seu interior, el centre està ocupat per l'ara pròpiament dita que s'assenta sobre un pedestal escalonat.

El més destacat és la decoració escultòrica que recobreix l'edifici. A l'interior el fris està ocupat per garlandes i bucranis. A l'exterior els sòcols es recobreixen de roleus d'acant. Els frisos exteriors tenen diferent decoració segons la seva ubicació: flanquejant les portes quatre al·legories, i en els murs laterals dues processons.

Les al·legories estan relacionades amb la mítica fundació de Roma. Dels quatre originals només dos s'han conservat gairebé complets; un d'aquests representa a Enees i l'altre (el millor conservat) a la Terra, com una dona amb dos nens, flanquejada pels genis fertilitzants de l'Aire sobre un cigne i de l'Aigua sobre un monstre marí; tot això acompanyat de fruits i animals que fan al·lusió a la prosperitat proporcionada per la Pau d'August.

La processó dels frisos laterals representa a August, la seva família, amics, magistrats i senadors, component un magnífic conjunt de retrats que, però, deixa entreveure una forta influència de les Panatenees del Partenó, si bé els personatges procesionan en dues files amb més ordre i disciplina que en el temple àtic. Es combinen alts relleus amb mig i baixos relleus, que contribueixen a crear sensació de profunditat.

Ens trobem, doncs, davant una obra que combina els elements d'origen grec i hel·lenístic (la influència de Fídies, les al·legories i elements decoratius hel·lenístics), amb el realisme i la sobrietat característiques de la tradició romana del retrat, representant per la seva qualitat el punt més alt mai assolit en l'art dels relleus.

La ciutat de Pompeia.

Pompeia (en llatí, Pompeii) és una ciutat de l'antiga Roma, a la Campània, que va ser destruïda per l'erupció del Vesuvi l'any 79; el seu recinte arqueològic (juntament amb el d'Herculà i Oplontis) fou declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO el 1997, ja que totes tres ciutats «constitueixen un testimoni complet i vivent de la societat i de la vida quotidiana en un moment precís del passat, i no tenen equivalent enlloc del món».

L'historiador Estrabó diu que Pompeii, com l'anomenaven els romans, era una ciutat dels oscs que després fou ocupada pels etruscs i més tard pels samnites, que barrejats van originar el poble dels campanis. Era un port a la badia de Nàpols, a la desembocadura del Sarnus (Sarno), situada entre Herculà i Estàbia.

Va passar a Roma amb la resta de la Campània: el 310 aC, és esmentada per primer cop en la Història de Roma, de Titus Livi, quan hi va desembarcar una flota dirigida per Publi Corneli Arvina i, des allí, van assolar el territori de Nucèria.

En l'època de les guerres samnites (lliurades entre el 343 i el 290 aC), Pompeia formava part de la lliga de les ciutats de la Campània pertanyents a Nucèria. La lliga va lluitar contra Anníbal com a aliada dels romans. Del govern de la ciutat, sabem que en el període samnita era governada per un magistrat, anomenat Medix Tuticus, que sembla que tenia també una administració de justícia.^[3]

No torna a aparèixer fins a la Guerra social, el 91 aC, quan es va sumar a la revolta dels italians. El 89 aC, encara estava en rebel·lió i fins que Sul·la no va derrotar les forces de Luci Cluenci, a qui van assetjar a Nola, no es va poder iniciar el setge de Pompeia. No es coneix el resultat final del setge, però el que és segur és que la ciutat fou ocupada per Sul·la, fos per rendició o assalt; com que no va patir cap càstig greu, cal pensar que fou per rendició. Els habitants van rebre, poc després, la ciutadania romana però foren privats d'una part del seu territori, on es va establir una colònia militar del dictador Sul·la.

A la segona meitat del segle I aC, la ciutat va esdevenir un dels llocs preferits dels romans per edificar-hi les seves residències d'esbarjo. Tant a la ciutat com a la rodalia, s'hi van construir moltes vil·les, entre les quals la de Ciceró. La ciutat va continuar igual sota l'imperi i era cada vegada més important.

L'any 59, es van produir seriosos disturbis a l'amfiteatre de la ciutat entre els pompeians i els colons vinguts de Nucèria, amb el resultat de diversos morts i ferits; com a càstig, Neró hi va prohibir les obres de teatre i les exhibicions de gladiadors durant 10 anys. El 5 de febrer de l'any 63, va patir un terratrèmol i va quedar parcialment destruïda. Just s'estava acabant de reconstruir quan fou colgada de cendra per l'explosió del Vesuvi l'any 79.

El fòrum romà.

El Fòrum Romà (en italià Foro Romano) era en el centre de la ciutat i era com la zona de les botigues. En llatí era anomenat el Forum Romanum, si bé els ciutadans s'hi referien més sovint com a Forum Magnum (el Fòrum Gran) o, simplement, com a Forum. A mesura que la ciutat va anar creixent, es va quedar petit i els emperadors en van fer construir de nous a la part nord, els anomenats Fòrums Imperials. El Fòrum Romà se situa a la vall compresa entre els turons del Palatí i el Capitoli, a Roma.

La vall del Fòrum, pantanosa i insalubre, fou utilitzada entre els segles X i VII aC com a necròpoli dels primers poblats escampats pels turons dels voltants. No fou fins al 600 aC, per ordre del rei etrusc Tarquini Prisc, que fou drenada gràcies a la construcció de la Cloaca Maxima i "pavimentada" amb terra batuda; la plaça, de forma rectangular, era originàriament on tenia lloc el mercat i on es desenvolupava la vida política i judicial. Estava situada en un punt central de la ciutat, cap on convergien molts carrers importants, el principal dels quals era la Via Sacra, que baixava del Capitoli fins a l'Arc de Titus.

Els amfiteatres.

Un amfiteatre és una gran edificació descoberta de l'arquitectura romana clàssica, normalment de planta oval amb un espai central a nivell del sòl i cobert de sorra (en llatí arena), el qual estava envoltat per tres nivells de graderies (cavea): en termes generals el primer a tocar de l'arena era pels personatges importants de la comunitat (imma cavea), el segon on seia la plebs romana (media cavea), i el tercer espai al capdamunt de la graderia on seien les dones (summa cavea). L'arena i les graderies estaven separades per un mur alt que protegia el públic. Als fonaments de les graderies hi havia diversos espais confinats on tancar-hi els gladiadors (spolia) o les gàbies de les feres (carcere)

A l'amfiteatre se solien representar lluites entre gladiadors; lluites entre feres o la seva cacera (venatio); i la mort de les persones que les autoritats havien condemnat a la pena capital (vivicomburium). Molt excepcionalment en alguns amfiteatres també tenien lloc petites batalles navals entre petits vaixells (dites naumaquia) omplint l'arena d'aigua.

El primer amfiteatre es va construir l'any 59 aC per ordre del màxim pontífex romà i cap d'obres públiques, Gai Escriboni Curió. Els primers amfiteatres foren fets de fusta; posteriorment es van construir amb pedra. El primer que es va construir parcialment amb pedra va ser el d'August, l'any 30 aC, abans que arribés a ser el primer emperador de Roma. L'amfiteatre d'August va continuar essent l'únic que no estava construït totalment de fusta a la ciutat de Roma, fins que Vespasià va començar a construir el Colosseu o Amfiteatre Flavi, inaugurat l'any 80 dC.^[4] que va ser el més gran i complet dels amfiteatres romans.

Ròmul i Rem.

Segons la tradició romana, els germans Ròmul i Rem (llatí: Romulus et Remus) van ser els fundadors de la ciutat de Roma i del senat romà. Finalment, seria només Ròmul qui la fundaria, convertint-se així en el seu primer rei.

Després de la Guerra de Troia, Enees, un príncep troià que va sobreviure a la destrucció de la seva ciutat, es va refugiar amb la seva família a la plana del Laci. Anys després, el seu fill, Ascani, va fundar la ciutat d'Alba Longa.

Quatre segles més tard, un dels reis d'Alba Longa, Numítor, va ser destronat pel seu germà petit Amuli, qui el va expulsar de la ciutat, va matar els seus fills i va obligar la seva filla Rea Sílvia a dedicar-se al culte de Vesta. Tanmateix, el déu Mart va fer mare a la filla de Numítor, donant-li els bessons Ròmul i Rem.

Els bessons van descobrir el seu origen. Buscant venjança, van tornar a la seva ciutat natal per matar el seu oncle avi i retornar el tron ​​al seu avi Numítor. Aquest, en agraïment, els va lliurar territoris del nord-oest del Laci. Amb 18 anys (753 aC) van decidir fundar una ciutat just on la lloba els va trobar. Discutint sobre el nom de la ciutat, van decidir que el triaria aquell que fos designat pels déus mitjançant el vol dels ocells, prova que va superar Ròmul. Rem deia que era un auguri les sis aus que assenyalaven l'Aventí, mentre que Ròmul va entendre com un altre auguri les dotze aus que van assenyalar el Palatí, al peu del qual es va fundar la nova ciutat.

Després d'una discussió, Ròmul va decidir marcar els límits de la futura ciutat, coneguts com el pomerium, i va amenaçar de matar tot aquell que els creués. Rem va desobeir i va creuar amb menyspreu la línia, argumentant que mai arribaria a ser rei. Ròmul no ho va dubtar i va acabar amb la seva vida. Penedit, va decidir enterrar el seu germà al cim del Palatí, i en honor al seu propi nom va anomenar la nova ciutat amb el nom de Roma. Llavors, va emprendre una nova etapa com a únic, i primer, rei de Roma.

Alexandre el Gran.

Alexandre III el Gran o Alexandre el Magne (grec: Μέγας Αλέξανδρος) (21 de juliol del 356 aC - 10 de juny del 323 aC) va ser rei del regne grec de Macedònia (336-323 aC), conqueridor de l'Imperi Persa i un dels líders militars més importants del món antic.

Convertint el seu petit regne en el centre director de l'Imperi Persa, que arribava fins al riu Indus, es converteix en un dels personatges més cèlebres de l'Antiguitat. Va aconseguir realitzar, durant un breu període de temps, la unitat entre Orient i Occident, la qual no es tornaria a produir mai més en la història.

Gràcies a la seua obra, l´art clàssic es transformarà en una altra etapa anomenada hel·lenisme.